Com parlar bé en públic

Com parlar bé en públic és una obra escrita per Joana Rubio i Francesc Puigpelat. La primera edició d'aquesta obra va ser publicada per L'enciclopèdia Catalana l'any 2000. L'exemplar del qual jo disposo és de l'editorial Mina que va fer la primera edició l'any 2007.

CAPÍTOL 1, La importància de la comunicació oral

"Hi ha dues coses que concedeixen a l'home el prestigi més gran: els dots per a la guerra i els dots com a orador" CICERÓ

La paradoxa de la societat actual és que es dóna un gran valor a la capacitat per a comunicar però no s'ensenya, i és una necessitat bàsica. Un bon comunicador oral sap fer una síntesi oral d'un tema qualsevol, trobar arguments per defensar una proposta, saber transmetre amb seguretat i de manera clara, entre d'altres.

Es pot ensenyar i aprendre a parlar en públic, exemple de Demòstenes, però actualment hi ha una manca de tradició, ja que aquesta va quedar interrompuda a l'Edat Mitjana. 

Trobem una mala i una bona retòrica. La primera és buida, pomposa, artificiosa, falsa, etcètera. La segona és clara, original, moderna i sincera.

"El cervell humà és un invent màgic. Funciona des del naixement fins al moment que t'aixeques per pronunciar un discurs" MARK TWAIN

El nerviosisme és normal, ja que el nostre cos produeix adrenalina quan estem davant un públic, aquesta hormona fa que ens augmentin els nervis però alhora fa que augmenti el rendiment del nostre cervell. Per aquest motiu cal una bona preparació, ja que aquesta dona una millor garantia, i experiència i pràctica per tal de tenir més auto confiança.

En el moment de preparar un discurs cal tenir en conte 4 preguntes: PERQUÈ? A QUI? QUÈ? i COM? i alhora cal tenir molt present la invenció, la disposició, l'elocució, la memòria i l'acció.

CAPÍTOL 2, Com parlar en públic

Un bon discurs oral no ha de ser llegit, ja que d’aquesta manera no es té en conte el factor qui? i a més a més perquè el llenguatge escrit és més complex que l’oral, en aquest cal un guió (memòria necessària) i naturalitat per a poder fer intervencions (coneixements).

Feedback: emissor → missatge → receptor (del receptor a l’emissor)

Locució: la veu: volum, velocitat de creuer, vocalització i articulació, entonació (varietat), respiració (pauses i frases curtes) i el silenci (horror vacui)

CAPÍTOL 3, El llenguatge oral

“És millor una paraula curta que una de llarga, si pots dir-ho amb una paraula, no ho diguis amb dues” QUIM MONZÓ

Una mala retòrica prové també d’una mala/barata literatura

CAPÍTOL 4, El llenguatge corporal

Persona falsa: llenguatge corporal i paraules no coincideixen. La comunicació no verbal, té doncs, molta importància.

L'actitud: cal començar amb un somriure "Aquell que no sàpiga somriure no ha de tenir botiga" (proverbi xinès), ja que desperta simpatia i confiança. A partir d'aquí es tracten tres temes:
- La posició del cos: les posicions donen al públic missatges respecte a la seva autoritat o a la seva seguretat. La millor posició, segons el retòric nord-americà Sandy Liver, és la d'equilibri: dret, peus separats i alineats amb les aixelles, el pes ha de recaure als peus i braços caiguts al costat del cos. A més cal ensenyar el cos sencer, anar-se movent, evitar els moviments cíclics, evitar els tics, no jugar amb objectes i no creuar el braços.

- La gesticulació: mostra l'energia, convicció i seguretat de l'orador i ha de complir 4 condicions: ha de ser natural, no ha de semblar assejada, ha d'estar d'acord amb la personalitat de cadascú i no ha de ser exagerada. Cada persona ha de buscar la seva gesticulació natural.

Cal mostrar les mans al públic, cal evitar els gestos que neixen de la inseguretat o el nerviosisme, cal evitar fer moviments breus i ràpids amb l'avantbraç i no s'han d'acabar els gestos massa de cop.

- La mirada: la cara és el mirall de l'ànima i els ulls són la part més expressiva per això si l'orador mira l'auditori mostra interès. El bon contacte visual s'aconsegueix en tres etapes: mirar envers les persones i no per sobre el seu cap, aprendre a mirar els elements del públic i "escoltar" al públic amb la mirada.

El conductisme: William James realitza un esquema en el què primer apareix una causa, com pot ser el nerviosisme, aquesta causa crea una conducta o símptoma, jugar amb el clauer, es busca una solució, no jugar amb el clauer, i una causa final, desaparició del nerviosisme.

CAPÍTOL 5, Tipus de mitjans audiovisuals. la informació visual

"Si no pots dibuixar-ho és que no ho entens" Albert Einstein

El que és concret impacta i convenç al públic més que allò que és abstracte.

Els mitjans són útils per destacar paraules o conceptes i per a un tipus concret d'informació, com la estadística o esquemes, però no s'ha d'abusar perquè només són un soport, és la persona qui ha de convèncer.

CAPÍTOL 6, Com preparar un discurs: el guió

L'orador té clar el que vol dir i ho diu de la millor manera possible, va al gra i s'explica de forma transparent. El guió és el conjunt d'idees, no paraules i no hi ha idees més importants que altres, que es volen transmetre posades en un ordre adient. La manera de preparar un guió és molt personal però hi ha un mètode que presenta dues etapes:
1. Reflexionar sobre el públic, els objectius, les idees i els mitjans, això defineix les pautes fonamentals
2. Escriure el guió:
-  Apendre a pensar
- Tècniques per a buscar idees: la creativitat - tècniques lògiques de recerca d'idees: documentació i coneixement del tema, l'estrella o 6w, el cub o l'anàlisi FDOA.
-  Tècniques creatives: brainstorming (primera fase, pensament creatiu, i segona fase, valorar, triar i estructurar.), recerca analògica (cercar analogies i descodificar) i l'atzar.

Tècniques per a valorar i sintetitzar

“La brevetat és l’ànima de l’enginy” William Shakespeare

La capacitat de síntesis és un element molt important en el bon orador, cal decidir què és el més important i resumir al màxim suprimint les idees febles. Synthesis, en grec, significa “acció de  posar plegats”, és a dir, la síntesis combina en un tot coherente els elements indispensables per a la comprensió d’un assumpte: dóna una visió del conjunt (resum), troba una estructura (interpretació) i formula una problemática (creació). La valoració va en funció del “qui” i té com a objectiu evitar la “meliquitis”, mirar-nos el melic.

Saber escoltar

“L’èsser humà té dues orelles i només una llengua perquè pugui escoltar el doble del que parla” Epíctet

Escoltar de manera literal, conèixer les reaccions del públic mentre dura el discurs, i figurat, construir el guió del discurs imaginant què és el que interessa al públic. Escoltar té dos avantatges: afalagar als altres i trenca barreres i permet obtener informació dels altres.

Com ser positius

“Sigui optimista. No és gaire útil ser d’una altra manera” Winston Churchill

Ampolla mig plena o mig buida? L’experiència ensenya que a la vida no hi solen haver ampolles plenes o buides del tot.

Les dues cares de la moneda. Molts esdeveniments, idees o notícies no són positius o negatius, però és positiva o negativa la manera d’enfocar-los. Cal desenmascarar l’enfocament negatiu.

Com ser positiu?:

- Amagar l’arbre negatiu en un bosc d’arbres positius consisteix endonar el missatge negatiu després de missatges positius, o bé, submergit en missatges positius.

- Evitar paraules negatives i pensar en els altres

CAPÍTOL 7, La introducció i la conclusió de la persentació oral o discurs

La paraula discurs ve del llatí discurrere “correr en totes direccions”, aquesta paraula dóna la idea de l’exhaustivitat.

L’estructura del discurs segons Antifont

1.     Exordi

-        Captatio benevolentiae (seducción)

-        Partitio (anunci del pla del discurs)

2.     Desenvolupament

-        Narratio: fets i descipcions/interpretació i preargumentació

-        Confirmatio: preposición o causa/argumentació

3.     Epíleg

-        Positia in rebus (resum del discurs)

-        Positia in affectibus (apel·lació als sentiments)

Actualment:

-        Introducció resum, el principi: seguir i guanyar-se al públic: assumint que tots som egoistes, buscant la identifiació, parlant sobre l’interlocutor i elogiant no criticant. I resumir els missatges principals.

Fórmules introductòries: una declaración dramàtica (la sorpresa), demanar atenció al públic, titulars periodístics, anècdota personal, un bocí de vida, citacions conegudes o refranys, “fa un instant l’orador x ha dit…”, auxiliars o suports visuals, la idea principal, identifiació (establir explícitamente l’àrea comuna), posar les cartes sobre la taula, analogia, acudits i una combinació de tots aquests.

-        Desenvolupament, la fase mitjana

-        Conclusions, el final ha de tenir dues parts/idees: posita in rebus (resum del discurs) i posita in affectibus (apel·lació als sentiments)

Fórmules conclusives: repetir la introducció, resumir els punts principals, crida a l’acció, profecia, promesa i apel·lar als sentiments.

Tancament i col·loqui – preguntes: cal ser honest, no menysprear l’interlocutor, aclarir i repetir la pregunta a la resta de l’auditori i si hi ha alguna pregunta embolicada, incomprensible o restranya, cal que l’orador la reformuli amb altres paraules.

CAPÍTOL 8, El desenvolupament de la presentació oral o discurs

Desenvolupament de la presentació:

-        Presentació oral per a informar

Societat de la informació, aquesta significa poder i diners. La informació es distribueix en el que s’anomena piràmide invertida: titular, el lid (primer parágrafo) i el cos informatiu. Hi ha dos grans grups de discursos informatius: presentacions descriptives i cronològiques.

-        Presentació oral per a convèncer i/o ajudar a prendre una decisió. Una persona persuasiva té la voluntad dels qui l’envolten. Trobem l’estructura inductiva, ja que formula la proposta al final: situación, argumentació i proposta, i l’estructura pas o deductiva: proposta, argumentació i situació.

La clau de la persuasió: dinàmica del no, dinàmica del si (Harry A. Overstreet), afirma que l’estructura correcta és l’inductiva, ja que comença amb l’objectiu d’arrencar el sí a l’interlocutor en la interpretació dels fets.

De Sòcrates al “judo mental”: Sòcrates tenia un mètode de filosofar anomenat “maièutica”, no aspirava a posseir la veritat ni a imposar les seves opinions als altres, sinó a fer de “llevadora” de la veritat que els altres portaven a dins. Obtenia despostes afirmatives dels interlocutors i mai portava la contrària sinó que buscava un acord amistós i progressiu.

Les 4P i altres estructures inductives

4P, parts de vendes i informes argumentatius: posición, problema-objectiu, possibilitats-estratègies i proposta.

Estructura SOAP: situació, objectiu, argumentación, proposta

Estructura mèdica: diagnòstic i teràpia

Problema-Causa-Solució

Estructura SPRI: situació, problema, resolució o proposta i informació.

Estructura PWP: recomanació d’una estratègia, venda d’un producte, servei o idea, comunicació de males notícies .

Tipus bàsics d’argumentació

-        Mitjançant exemples

-        Per analogia

-        Per autoritat

-        Sobre les causes

-        Deductius

Les pautes d’atenció

-        Anunciar alguna dada sorprenent

-        Fer una pregunta a l’auditori

-        Elevar el volum de la veu

-        Fer un silenci expressiu entorn a un tema

-        Contar una anècdota graciosa, acudit i broma

Les notes

-        Bones notes (personals) utilitzades

-        Material per al públic

La reiteració “La avaricia rompe el saco”:

Cal repetir el missatge i les idees principals. El desenvolupament consisteix en un conjunt de solos o variacions sobre una mateixa melodia, parafrasejar:

-        Repetir paraules o conceptes

-        Jugar amb les oposicions i les antítesis

-        Avançar i recular en l’argument del discurs

-        Enumerar i marcar les enumeracions

-        Utilitzar connectors per a articular el discurs

-        Posar exemples i comparacions, etc.

CAPÍTOL 9, Vuit exemples d’altres situacions comunicatives

1.     La conversa de contacte

2.     L’encàrrec o “briefing”

3.     La conversa telefònica

4.     L’entrevista per a buscar feina

5.     La compraventa

6.     La negociació

7.     La discussió

8.     El debat, com fer de moderador

DECÀLEG DEL BON COMUNICADOR:

Per començar, per què no recordar el decàleg que Daniel Pennac ens presenta en el
seu llibre Com una novela?:

1. El dret a no llegir;
2. El dret a saltar-se pàgines;
3. El dret a no acabar el llibre;
4. El dret a rellegir;
5. El dret a llegir qualsevol cosa;
6. El dret al bovarysme: insatisfacció (novel·la Madame Bovary)
7. El dret a llegir en qualsevol lloc;
8. El dret a fullejar;
9. El dret a llegir en veu alta;
10. El dret a callar.

El decàleg del nostre grup:

1. L'autocontrol del nerviosisme com a eina possitiva (adrenalina), autoconfiança
2. Aspectes a considerar segons al públic al què és dirigeix
3. Precissió i concressió: “És millor una paraula curta que una de llarga, si pots dir-ho amb una paraula, no ho diguis amb dues”
4. La presència: actitud, mirada, gesticulació, ...
5. "Si no pots dibuixar-ho ni explicar-ho a un nen petit és que no ho has entés" Einstein i nosaltres
6. Saber escoltar i conèixer les reaccions del públic
7. L'estructura del discurs: guió
8. Tenir uns objectiu clars
9. Que?qui?com?per què?
10. La naturalitat és un dels elements essencials

Finalment, decàleg de la classe:

1. El guió és la carcassa del discurs, conjunt d'idees principals ordenades (segons l'objectiu o finalitat de l'autor), diferenciar el guió (propi) i el suport o material complementari. El guió concebut com a eina de suport no com a falta de preparació.

2.  Respondre les 4 preguntes (elements bàsics): per què (objectiu), què (registre), qui (destinatari), com?

3. Llenguatge oral, clar i concís. No es tracta de resumir sinó de trobar la paraula indicada. S'aconsegueix se clar: frases curtes, utilitzar un ordre gramatical lògic (subj + verb), substituir les frases negatives per altres de positives (per així tenir més facilitat d'expressió), frases passives per actives

4. Naturalitat en tota l'exposició oral, no és innat sinó que es pot treballar mitjançant diferents tècniques. Finalitat = argumentar convençuts

5. No abusar dels mitjans audiovisuals, la paraula ha de seguir tenint un aspecte rellevant. Utilitzar-ho únicament com a suport.

6. Retroalimentació (feedback): t'alimentes de la reacció del públic envers el teu discurs, requereix tenir un cert grau d'empatia i saber adaptar la informació.

7. Locució: la veu (volum o intensitat= equival al cos de lletra, vocalització (dixió) i articulació=produir tots els sons que volem de la llengua, velocitat=no molt ràpid ni molt lent, anar ràpid en les anècdotes o exemples, però anar regulant-ho i actitud=com es mostre el comunicador davant dek públic: alegre, distant, proper...), entonació, controlar la respiració (diafragmàtica) i silencis.

8. El discurs té una estructura (intro, desenvolupament (recursos=humor, metàfores, exemples, anècdores) i conclusió) fix - completar amb l'entrada del blog "Digues de que parlaràs.."

9. Fer ús de les aposicions i les antítesi, a partir del contrari fer entendre una idea.

10. Un comunicador eficaç és reiteratiu, repetir les idees (no mateixes paraules9